El poder curativo de la arcilla Autor del llibre El poder curativo de la arcilla, Ed. OCEANO-AMBAR, (2007) .   Masaje Pediátrico Chino Col·laborador del llibre Masaje Pediátrico Chino, Ed. OCEANO-AMBAR, (2007).   Col•laborador del llibre Masaje Pediátrico Chino, Ed. OCEANO-AMBAR, (2007).

TREBALLS D’EVOLUCIÓ HUMANA (UNIVERSITAT DE BARCELONA)

EVOLUCIÓ DE LA MÀ AMB FINALITAT TERAPÈUTICA Abans de parlar de la mà, farem un incís i ens endinsarem en el món del tacte, del qual, després del naixement, la mà se n’apoderarà per tal de transmetre aquesta agradable sensació.

PELL I TACTE

La pell és essencialment la cobertura o embolcall exterior de l’organisme que funciona de manera permanent. Actua com a barrera protectora que aïlla l’organisme del medi que l’envolta, protegint-lo i contribuint a mantenir íntegres les seves estructures, actua també com a sistema de comunicació amb l’entorn. És el major òrgan del cos humà o animal. El seu espessor varia entre els 0,5 mm en parpelles, als 4 mm en el taló. El seu pes aproximat és entre 3 i 5 kg. Una gran diversitat de receptors distribuïts en conjunt sobre la pell ens informen permanentment sobre el món extern. Cada centímetre quadrat de pell conté uns cinc mil receptors sensitius, és a dir, al voltant de 50 corpuscles sensitius per 2mm de pell. Aquests corpuscles o conjunts de cèl•lules sensitives es troben distribuïts desuniformement, en especial es troben en més concentració a la punta dels dits. Coneixem els corpuscles de Meissner: són cèl•lules que reaccionen de forma ràpida davant d’estímuls; es localitzen fora de zones amb vellositat; són els que ens transmeten pressions lleugeres o el TACTE. Els corpuscles de Paccini tenen una reacció molt ràpida a canvis de pressió; es troben prop les articulacions. Els discs de Merkel reaccionen a les pressions constants i perllongades i es troben a la superfície de la pell. També existeixen diferents tipus de receptors que són estimulats per la temperatura. Pel fred reaccionen els corpuscles de Krause, i pel calor els corpuscles de Ruffini. Hi ha també les terminacions nervioses lliures que són les responsables de la sensació de dolor. Es coneix molt bé la neurobiologia del dolor, però es sap poc sobre la del plaer. La pell té un paper molt important com veurem, ja que és l’òrgan que ens comunica amb l’exterior de forma permanent, i poden arribar-li sensacions que es transformen en plaer. Tot i que hem vist que els dits són zones amb moltes terminacions nervioses per a rebre sensacions, no és la zona més plaent del cos. Estudis provinents d’uns investigadors de l’Universitat de Gotemburgo a Suècia, varen identificar a les fibres nervioses (C-Tàctil) com les responsables de l’enviament de senyals plaents al cervell. Són els mecano receptors del tipus tàctil-C, entre tots els presents en la pell, els encarregats de respondre als estímuls lents i lleugers. El moment més gratificant succeeix quan s’acaricia a una velocitat que permeti recórrer de 4 a 5 centímetres quadrats de pell per segon. Si la velocitat és menor o major, o no es produeix aquesta sensació plaent, o no s’activen aquestes fibres nervioses. La major activació del receptor que es correspon amb la major sensació de plaer, es produeix a la velocitat d’1, 3 i 10 centímetres per segon. Aquestes fibres nervioses que també transmeten el dolor, si reben la senyal de la carícia a la velocitat dita de 4 a 5 cm2/segon, transmeten una sensació plaent. “Aquests resultats són la primera demostració de la relació entre una sensació hedonista positiva i la codificació en el sistema nerviós perifèric”, assenyalen els científics dirigits per Hakan Olausson a la revista Nature Neuroscience,2009, en la qual s’ha publicat l’estudi. “Aquesta investigació indica que estem fets per a gaudir de l’acte físic de cuidar-nos”, indica Francis McGlone, un dels autors de l’estudi. Es refereix concretament a actes rutinaris diaris com fer-se massatges, posar-se crema en el cos o rentar-se el cap. Experiments similars fets sobre la pell de la palma de la mà no provocaren sensació de plaer.

2. ORIGEN DEL TACTE

Al llarg de la història del desenvolupament genètic, el tacte és el primer sentit que es desperta. Pel frec de l’embrió amb l’úter, percep algunes informacions externes, pels límits trobats en el seu entorn, i per les sensacions de seguretat i d’afecte que sent dins d’ell. És la primera via oberta a la comunicació “Cadascun dels altres sentits té un òrgan únic i limitat, però som tacte amb la totalitat del nostre cos”. Per una llepada intensa certs animals posen en marxa les funcions vitals dels seus petits, com acostuma a observar-se en l’insistència de la mamà gata als seus recent nascuts. És per les carícies i el tacte que el bebè passa de la vida intrauterina a una vida independent sense que la ruptura sigui viscuda com una pèrdua irreparable. Portar els bebès sobre l’espatlla, que es practica encara en moltes civilitzacions, és també una manera ancestral de perllongar un contacte fins l’independència del nen. En la maternitat s’ha redescobert l’imprescindibles que són las carícies de la mare al seu bebè, immediatament després del naixement. Això es perllongarà per mesos amb les atencions, els amanyacs, les tendreses i els jocs d’infant. Els massatges són una pràctica que necessiten del tacte com la primera acció per realitzar la seva funció. En la sexualitat, després de la fase de l’adolescència, tornaran a tenir una certa importància els intercanvis de tacte. El tacte condueix al plaer, i d’alguna manera es relaciona amb la supervivència de l’espècie. Tenir en compte el tacte és, des del naixement fins la mort, una necessitat vital. Ser privat d’aquest, és sempre font de trastorns de múltiples manifestacions. Amb l’avançament de l’edat s’arriba de vegades a instal•lar una classe de “desert” del tacte, que acostuma a anar acompanyat d’un aïllament físic de la persona, en ocasions per malalties, i hi ha una reducció considerable de les ocasions d’un tacte. Al final de la nostra existència, quan molts sentits comencen a minvar, és quan al tacte se li dóna una importància clau, per això es busquen aquestes pressions de la mà en alguna persona estimada que transmeti amor, plaer i seguretat. La nostra pell i el nostre sistema nerviós tenen un origen comú. En la història del desenvolupament de les primeres cèl•lules que han constituït el nostre cos, un grup de cèl•lules embrionàries es separen en dues vies de desenvolupament: una s’orienta cap al sistema nerviós que tracta totes les informacions rebudes del món sensorial, i l’altra es converteix en la via de contacte amb l’exterior, és l’epidermis.